Alguna vegada la vostra ment
ha caigut a les profunditats
d'un pou, negre, fosc, terrorífic?,
si a algú dels que em llegiu li ha passat,
entendrà el que escric.
Des d'aquestes profunditats,
es senten veus que no paren de parlar
i t’ordenen coses que,
en aquests moments de lluita intensa
de la ment amb l'esperit,
són impossibles d'entendre,
i molt menys de complir,
per descomptat, ho fan de bona fe,
volen el millor per a tu,
volen i anhelen
que siguis com abans, alegre, feliç…,
però no pot ser,
la caiguda ha estat molt dura,
i elles, amb les seves bones intencions,
encara fan que t'enfonsis
a l'abisme, més i més,
no pots sortir de bones a primeres
alegre i feliç,
no pots ser com abans,
destendida i empàtica,
la ment ha empaquetat
un problema molt gros,
tan gran que t'ha enfonsat i,
fins que aquest problema no es resolgui,
o almenys es vegi una escletxa de llum,
no se'n surt,
no es pot tirar endavant …,
de vegades, dins de tot aquest desordre,
hi ha una situació,
una paraula,
que serveix per pujar un esglaó del negre pou,
les situacions són aquestes persones,
que, encara sabent del problema,
no diuen res,
però el seu silenci,
diu més que mil paraules,
diu que elles hi són per tot el que necessitis,
per ajudar-te a pujar,
sigui el que sigui,
elles en silenci t'ajudaran,
i també hi seràn per quan surtis,
fer-te una abraçada,
sense més preguntes…
Hi ha altres que amb una
simple paraula pronunciada,
t'ajuda a netejar
una mica la ment,
aquesta paraula pot ser,
necessito tant els teus escrits (en el meu cas),
si us plau fes un esforç,
un petit esforç, una mica cada dia…
i penses,
té raó, per què no?,
i comences amb un,
bon dia i
acabes escrivint un poema…
aquesta persona t’ha fet sentir útil,
t'ha demanat que l'ajudesis,
ha tret ferro de la ferida
i m'ha donat la mà,
per acabar de pujar tots els esglaons,
fins a veure la llum,
fins a voler veure i viure
una altra vegada la vida…
moltes gràcies.


MARIA SOLÀ
Música: La Cumparsita -  Julio Iglesias
Fotografia: Joaquim Manzano