Quina sort haver nascut en un preciós poble, de l’interior de la província de Tarragona, poble de secà, de cereal, blat i ordi, despuntant una mica de vinya. Camps envoltats amb ametllers, que a la primavera són com llaços blancs lligant un bonic regal, on el color verd és l’estrella. Vorejen aquests camps, petits bosquets de pins que volen competir amb la catifa verda, que mes a mes va transformant el verd, en un preciós mar d’espigues daurades, que el vent bressola com suaus onades d’un mar de color, que sucumbirà amb la calor de l’estiu, quan la cruel dalla tallarà la tija per convertir-les en farina per fer el beneït pa. El mar d’espigues va desapareixent i queda la terra nua, d’un marró terrós, que a la tardor, la freda fulla de l’arada obrirà fins a arribar a les seves entranyes, on l’home i diposita la llavor, que coberta amb el gèlid blanc de l’hivern anirà germinant fins que el càlid sol de primavera, les desperta i aixecaran el cap convertint l’arida terra altre vegada en catifa d’un verd brillant i així oferir-nos any rere any el sagrat aliment, el pa.

https://www.youtube.com/watch?v=z2f0VqG5cZE

Noia del poble Maria Número 593 Primavera 2017 Cantoral Missa Dominical