El mes de juliol per a mi és un mes, 
com ho diria, diabòlic i fantàstic alhora, 
ell m'ha donat les majors alegries, 
i ell m'ha fet passar 
les més grans tristeses…
Començaré per la tristesa 
i així a poc a poc, 
escrit a escrit, 
us aniré explicant... 
un mes de juliol de fa molts, molts anys, 
per ser més concisos, seixanta anys, 
em va clavar al més profund del meu cor, 
el punyal més esmolat que existir pogués... 
la mort, amb la seva daga diabòlica, 
va segar la vida del meu pare, 
i jo, una nena de dotze anys, 
no podia comprendre com havia marxat, 
sense dir-me adéu, 
bé ara que ho penso, 
i sense saber-ho ell, si que em va dir adéu , 
em va cantar la cançó 
"S'acaben les setmanes de Daniel", 
i se'n va anar a passejar 
i ja mai més va tornar, 
el cor li va jugar una mala passada, 
i així ens vam quedar... 
sols la meva mare, el meu avi i jo, 
sospirant, plorant, anhelant que tornés, 
pensant que no era cert, 
que d'una broma es tractava, 
però si, la vida ens va gastar 
la broma més trista i cruel, 
i no n'hi va haver prou amb això, 
que a principis de setembre, 
la mort va tornar al llindar de casa nostra, 
i es va endur al meu estimat avi... 
vista la situació, 
la meva mare i jo, 
amb tot el dolor que ningú pot imaginar, 
vam haver d'agafar els bartols 
i marxar a viure a la ciutat, 
sort que ens van recolzar uns veritables amics, 
i ells van ajudar a que jo pogués
 llaurar-me un brillant futur, 
el que sempre el meu pare havia desitjat 
per a la seva princesa... 
papa, mai durant tots aquests anys, 
he oblidat la teva tendresa i amor, 
que tenies vers mi i, 
que cansat i fatigat, sempre trobaves 
un moment per dedicar-me'l, 
papa t'estimo,
ets la persona que m'ha tractat, 
amb més amor i tendresa, mai t'oblidaré.







MARIA SOLÀ
Música: Nadal -  Guillermina Motta
Fotografia: Joaquim Manzano