Sempre és bella l’alba,
però avui ho és més,
avui els seus colors són brillants,
transparents, nets,
un clarejar acompanyat
no pels sons dels claxons,
ni pel del trànsit imparable de la ciutat,
avui els sons que l’acompanyen,
són la dansa de les fulles dels arbres
que ballen al so del vent,
el cant dels ocells que comencen a despertar,
el murmuri de l’aigua del riu,
que transcorre inquieta,
sabent que el seu final serà
fondre’s amb el mar,
el gall matiner que,
juntament amb la campana del campanar,
anuncien el nou dia…
i el nou dia comença,
i t’aixeques quan
el primer raig de sol t’acaricia el rostre,
no vols perdre’t cap so,
cap sensació i
corres al camp a trepitjar l’herba fresca,
encara humida per les gotes de la rossada,
i respires aquest aire net del matí,
olores aquest perfum, aquest,
que no saps d’on ve,
finalment descobreixes que
la produeixen unes minúscules floretes
que creixen entre les roques,
i et preguntes, com pot ser que una cosa tan simple,
tan insignificant, doni tanta bellesa i
sigui capaç de perfumar tota la vall?,
i observes i observes,
cada racó té el seu encant,
a cada pas hi ha alguna cosa a descobrir
i penses que …
Viure en un poble és
oblidar-se del temps,
mirar el cel i poder dir…
estimo la vida.
MARIA SOLÀ
Fotografia: JOAQUIM MANZANO