EXTENSIO BLANCA

Avui no sé si serà per la calor
o pel meu estat d’ànim,
que no paro de fer-me preguntes…,
una d’elles és,
el que no he fet en els meus….
va us els diré,
setanta-un anys de vida,
no puc pretendre fer-ho
en els que em queden,
que no sé si seran molts o pocs,
però setanta-un anys no seran…
doncs bé,
he tingut fills i tinc néts,
he escrit llibres…
l’únic que em falta és
plantar un arbre,
plantes n’he plantat moltes,
però arbres,
en el sentit literal d’arbre,
cap,
i no penso fer-ho,
doncs ja tindria les tres coses,
per poder anar de passeig per la galàxia,
i com que l’itinerari no el conec,
aplico allò que
més val dolent conegut
que bo per conèixer,
ja arribarà el moment…
També penso que
cada dia que passa,
a partir de certa edat,
és un regal,
jo agraeixo
al que m’està fent tants regals,
perquè al final,
el que a tots ens interessa
és el que coneixem,
que és la vida,
sigui bona o dolenta,
però ens hi aferrem,
i no volem ni per un moment
pensar en una altra cosa…
és a dir,
amics a viure la vida,
que és molt bella i
és la nostra amiga.
MARIA SOLÀ
Fotografia: JOAQUIM MANZANO