No hi ha res més trist

que veure una persona presumir

del que no és i a més creure’s el rei del món,

no hi ha res més trist

que no poder fer les coses com feia abans

i que algú t’exigeixi que ho facis i

a més s’enfadi amb tu,

no hi ha res més trist

que trucar per telf i pensar que

el teu interlocutor et contestarà amb un somriure

i no obstant et contesta com a gos bordant,

no hi ha res més trist

que parlar a una persona que està al teu costat

i aquesta s’aixeca i se’n va,

com si tu no existissis,

deixant-te amb la paraula a la boca,

no hi ha res més trist

que quan saludes, no t’ho tornin,

i a més es quedin sense mirar-te,

continuant amb les seves coses,

com si hagués entrat un fantasma al que

ningú sent ni veu…

i tu, perquè tots estiguin contents,

has de fingir,

al rei del món li has de donar la raó,

a qui t’exigeix,

has de treure forces de flaquesa

i encara a costa de la teva salut,

fer impossibles,

contestar amb amabilitat

al gos bordador del telf.,

tornar a parlar amb aquesta persona

que t’ha deixat amb la boca oberta,

i continuar saludant,

encara que ningú et torni la salutació…

amics, així és la vida

i per molt que la vulguis canviar,

mai no s’aconsegueix…

doncs anem al pla B…

PACIÈNCIA.

MARIA SOLÀ

Fotografia: JOAQUIM MANZANO