Observo el cel,

milers d’estrelles que espurnejen,

Però entre elles, entre elles n’hi ha una,

que sobresurt a les altres,

és com si em volgués dir alguna cosa,

enviar-me una abraçada,

recordar un record

i penso qui pot ser?,

però ella és tan insistent

i la seva llum tan brillant,

que ja sé de qui es tracta,

és la meva estimada amiga,

és la meva estimada amiga de l’ànima.

Te’n vas anar sense dir adéu,

te’n vas anar quan més et necessitava,

potser tu també em necessitaves a mi,

per mi ho vas ser tot,

amiga, consellera, una mica mare,

vas ser tantes coses

que en aquell moment no vaig saber entendre,

i que ara entenc,

eras tan bona persona estimada amiga, t

an honesta, tan lleial,

no tenies por de dir al pa i pa, i al vi vi,

i al que no li agradi entendre la veritat,

que s’aguanti,

eras autèntica,

i quant buit ens has deixat,

omplies la vida d’alegria,

malgrat que tu tenies molta tristesa,

molta tristesa que mai vas manifestar,

però jo savia que hi era.

Ens vas donar a tots una lliçó de vida,

lliçó que tinc ben apresa,

i que cada vegada poso més en pràctica.

Estimada amiga,

te’n vas anar

sense poder donar-te les gràcies,

per haver-me estès la mà quan més ho necessitava,

i ara,

ara que sembla que les coses segueixen per bon camí,

vui donar-te les gràcies,

i vull donar-te aquesta abraçada,

dolça abraçada de comiat

que no et vaig poder donar i que tant mereixies.

MARIA SOLÀ

Fotografia: Joaquim Manzano

CAMI DE ROSELLES